Encara no t'has decidit? Catalunya primer o Espanya primer

Se'ns acaba el temps, les enquestes ja ho indiquen i les reflexions hi són: el tripartit repetirà si sumen. Encara que sigui arrufant el nas, només hi ha un opció en cas que et consideris independentista, nacionalista o senzillament que poses per davant el teu país. Suposo que ets dels que, en principi, només tindrien dues opcions sobiranistes ERC i CiU. Si us plau llegeix les ratlles següents abans de tancar el navegador amb presses.

Ets dels que van dir fa tres anys una vegada consumat el pacte?...Veiem què han fet i ja decidirem d'aquí a tres anys per saber si tornar-los a votar o no.

Doncs apa, no nego que s'hagin fet coses positives, però és que també hem tingut un desgavell de govern que ha fet vergonya, els uns i altres fent-se d'oposició, un president sense autoritat, depenent dels designis de Madrid, un partit donant suport a Madrid a canvi de res. Però a més la desgràcia de l'Institut Ramon Llull, el tancament de les delegacions catalanes a l'estranger, la presència de la llengua castellana a la fira de Frankfurt, la manca de decisió sobre infrastructures clau en un sentit o en un altre, la inhibició davant del xou de l'aeroport del Prat perquè "no tenim competències", el canvi del senyal de TV3 a les illes amb les protestes dels grups en defensa de la llengua, l'espanyolització pujada de TV3 i Catalunya Ràdio amb tendències clares a les notícies mai vistes fins ara, l'afectació als programes, fins i tot els programes de ficció es decantaven per opcions polítiques, les subvencions als mitjans privats han estat de carrer on, la manca de criteris definits, permetia veure sense embuts com s'afavorien determinades opcions. Sembla que ens prenguin per ximples... Això si, també ens van dir que farien l'oficina antifrau, que reordenarien el territori, que hi hauria una llei electoral nova, que contruirien 40.ooo pisos...bé, em sembla que ja n'hi ha prou, no cal continuar...

Ets dels que malgrat tot diuen...no han tingut prou temps...cal que els hi donem una altra oportunitat...

Encara no en tens prou amb el desgavell d'abans i amb l'espanyolització del govern de Catalunya que ens ha portat el tripartit? Tingues present que una segona oportunitat no la desaprofitaran els socialistes per perpetuar-se en el poder i resoldre per sempre el problema català per regionalitzar Catalunya com han fet per exemple a Galícia. Pensa per exemple que a Euskadi ho tenen ben clar, ni dretes ni esquerres, el País Basc, és per això que tenen el govern que tenen perquè saben que qualsevol altre portaria a espanyolitzar el seu país. Teva és la responsabilitat, no te la juguis votant a qui pot portar Catalunya cap a Espanya. Et recomano que llegeixis la reflexió del bloc Ara, Independència sobre Cal votar? són interessants pel que pot representar cada vot per a l'indepentisme o el sobiranisme.

Finalment ets dels que diuen, jo a CiU o en Mas no perquè és un xul.lu?

Vols dir que no tens molts clixés muntats sobre el tema i que potser el que fas és dedicar-te a repetir consignes? Te l'has escoltat? És que potser confonem xul.leria amb l'empenta i les ganes que demostra per dur endavant aquest país molt diferents de les que té en Montilla? És que potser et sap greu que sigui un líder preparat? Res d'això, tens una persona per descobrir, perquè no ho intentes?

Si tens dubtes sobre quin personatge pots estar fent president llegeix l'article de l'AVUI d'ahir diumenge d'en Vicenç Villatoro titulat Presidencials, Escollirem Govern però també president o també l'article d'avui mateix de l'Agustí Colomines titulat O caixa o faixa amb les reflexions finals i el seu posicionament com a independentista d'algú que fa tres anys va votar ERC i ara votarà CiU.

Tu tries: Mas o Montilla. Catalunya primer o Espanya primer. No val a badar!!

La cosa s'escalfa

Déu n'hi com ha anat aquests dies la campanya, el DVD de CiU sobre els mals del tripartit que no era altra cosa que un 30 minuts amb massa declaracions de polítics però que enllaçava amb la rica tradició dels videos propagandístics del PSOE amb el mític doberman i d'ERC amb els pactes de l'estatut. Tothom que l'ha vist està d'acord en el fets que es narren discrepant en l'oportunitat o no de fer-lo. Ens escandalitzem per coses que tothom fa sota un format o altre?

Continuant amb d'altres temes hem vist com ICV havia de retirar allò del Folla't a la dreta, potser el podrien haver substituit amb una expressió del tipus "folla amb qui vulguis" i així tots contents.

D'altra banda també amb la fantàstica entrevista del Sr. Sala i Martín al Sr. Montilla, es pot veure quin tipus de persontatge és i quines raons, més enllà de les estríctament partidistes, fan que aquest senyor no tingui el que hauria de tenir qualsevol persona que aspiri a presidir el govern de la Generalitat. Continuant amb més temes, a través d'altres entrevistes fetes pel Sr. Sala Martín, podem descobrir com el Sr. Carod resulta que és un neoliberal coincidint amb el Sr, Mas i també demana que el votin aquells que no són independentistes, llegint les seves respostes em semblava que llegia en Mas, amb l'afegitó que si el Sr. Puigcercòs criticava el Sr. Mas posant-li l'etiqueta de neoliberal i de no independentista suposo que aquestes crítiques ara les extendrà al Sr. Carod. No havíem quedat que els uns eren de dretes i els altres d'esquerres? Això demostra que la frontera entre entre esquerres i dretes és ben poc definida, tal com també remarquen per exemple els periodistes que analitzen de forma conjunta els diversos programes electorals. Realment se'n diuen de coses raes en campanya...

També hem tingut el tema de la immigració com a centre d'una part de la primera setmana de campanya i la proposta del Sr. Mas qualificada de xenòfoba pel Sr. Saura, que jo sàpiga el Sr. Mas parla en termes de voluntarietat i li voldria recordar al Sr. Saura que la xenofòbia es basa en la obligatorietat com a premissa clau.

Finalment assenyalar el debat de divendres passat a TV3, molt pobre en totes les seves vessants per tal com s'organitzà el debat i també en el rol dels diversos candidats, agun d'ells realment galdòs en la seva intervenció, em cenyeixo al resum coincident dels principals mitjans de comunicació: el tripartit més unit que mai. Bé, en definitiva tot sembla indicar que les coses estan com estaven, si el tripartit suma tornarà a formar govern, si no suma les coses estan obertes, amb l'excepció del pacte CiU-PP.

A més a més si algú encara ho dubta que escolti el banyeta, perdó, el Sr. Rajoy, despotricant contra CiU, quelcom mai vist en aquesta intensitat. Les declaracions no eren tant fortes però recordaven les que va emprar contra ERC. I una cosa està clara, quan el PP demonitza algú no canvia d'opinió fàcilment.

Cal tenir en compte una cosa, el PP vol que es reediti el tripartit perquè així podrà apretar més contra en Zapatero a la Moncloa. Per tant, ara tinc una doble problemàtica en ment, en el cas dels votants nacionalistes resulta que donar el vot a ERC pot voler dir fer Montilla president i de rebot reforçar el PP a Madrid per fotre'ns a Catalunya, ja és fort ja...

Com seguir la campanya?

Certament aquests són dies de bombardeig d'informació per part de tots els partits polítics i una de les qüestions bàsiques és com sobreviure-hi sense agafar una triquinosis galopant.

Una opció pot ser directament anar a les fonts: veure i escoltar els anuncis fets pels propis partits així com les seves respectives webs. Però aquesta opció comporta per una banda la repetició de consignes, que acaben resultant avorrides, i de l'altra la constatació que la lectura de tots els programes electorals - un fet convenient com a ciutadans - es fa impossible per raons de temps i de caos mental. En aquest cas ens hem de refiar dels periodistes que ja cobren per llegir els programes i que periòdicament ens aniran comparant i informant sobre què diuen tots els partits.

Una altra opció és la televisió però ja se sap que els blocs electorals s’acaben convertint també en una enumeració de consignes diguin el que diguin els professionals de televisió, perquè les televisions també estan polititzades al llarg de l'any i no només en campanya electoral. Els criteris de professionalitat i objectivitat en relació a la política s'haurien de reclamar tot l'any. Continuant amb el tema, ens queden els mitjans de comunicació escrits, són la gran eina de teòrica informació/reflexió. Per la banda de la informació hi hauria els periodistes que fan el seguiment dels actes i declaracions dels diversos líders polítics alguns amb una narrativa estrictament descriptiva i d'altres intentant buscar la conya i l'anecdotari. Tot plegat està bé, ara que ja planyo al director d'un diari la dificultat que pot suposar la tria d'un periodista o un altre per seguir un partit polític concret i el repte mateix per al propi periodista. Tota persona pot haver de lluitar contra les seves filies i fòbies en relació a un partit en qüestió. Aquesta seria una bona tesis doctoral: la reflexió o no en els propis articles, de les fíl•lies o fòbies dels periodistes que segueixen les campanyes electorals en relació a un partit polític.

L’altra vessant de la premsa escrita és la relacionada amb la reflexió i podríem trobar dos tipus de personatges: els que normalment escriuen de política i els nouvinguts. Dins dels primers hi podrem trobar els que ja tenen un posicionament clarament demostrat, només cal consultar les hemeroteques, en favor d’unes determinades tendències polítiques i fàcilment identificables pel seu tarannà “destroyer” respecte les altres i els que intenten posar elements sobre la taula per incitar a la reflexió, caracteritzats per posar sobre la taula amb una intensitat semblant les febleses i fortaleses de les diverses forces polítiques. Aquests podrien ser uns articulistes interessants a seguir. En el segon tipus de personatge o escrivent, que no és el mateix que escriptor, hi trobem els nouvinguts, gent que per una raó o altra acaben escrivint en un diari de política durant la campanya política. Entre aquests hi ha gent coneguda, amb tarannàs curiosos que serviran per anar engruixint el cos del debat polític en tractar-se de gent, en alguns casos, que no ve del món polític. Són interessants de seguir perquè acostumen a ser una mica originals i ens poden oferir sorpreses divertides fins i tot descol•locant els polítics, de fet els directors de diari ja ho busquen així.

En relació als mitjans digitals tot plegat és una mica relatiu perquè de fet beuen dels mitjans clàssics escrits i acostumen a desenvolupar o eixamplar idees i concepcions encetades pels diaris, també hi ha el cas d'articulistes que ho són en tots dos mitjans i escriuen si fa no fa. Tot i això, la campanya a la xarxa agafa altres ritmes que la poden fer força atraient. El problema és que la immediatesa en l’acció reacció de la campanya política condiciona els continguts del debat polític a través de la xarxa com a conseqüència del fet que els partidaris dels diversos bàndols s’afanyen a guanyar espai en el debat, això no passa tant quan a la xarxa es parla d’altres temes que no necessàriament tenen tant ressó en els mitjans tradicionals.

I, de tot plegat què ens queda? Potser una de les millors coses que podem fer és seguir el debat previst entre tots o alguns dels candidats, no pas els sectorials. Seria un dels pocs moments en què realment som només nosaltres mateixos, davant del televisió, els que tenim al davant el candidat, despullat en un sentit figuratiu, sense la parafernàlia dels muntatges de campanya, perquè ens expliqui què vol fer, com ho vol fer i, en definitiva, jutjar nosaltres mateixos si aquella persona té el que s’ha de tenir per ser president del nostre país i si li podem dipositar la nostra confiança ja sigui de forma directa, votant-lo a ell directament , o indirecta dipositant el vot en una altra força política perquè el faci president.

Per cert m’he deixat de comentar els mítings, si un vol passar-s’ho bé pot passar per mítings diferents i fixar-se en els detalls de cada formació per fer comparacions, és un exercici curiós i pots arribar i marxar quan vols.

Algunes raons per un govern nacionalista

- Perquè com et pots dir independentista i permetre que al teu país manin partits espanyols gràcies al teu vot

- Perquè si volem ser independents ho aconseguirem abans si manen els de casa que no pas si ho fan els de fora

- Perquè fer polítiques de construcció nacional representa avançar en la cohesió com a país i també en l'avenç de la consciència nacional

- Perquè per salut democràtica no pot ser que a tot arreu manin els mateixos

- Perquè no ens podem permetre, com a país, deixar que un partit especialista en no deixar el poder s’instal·li definitivament a la Generalitat de Catalunya endegant polítiques desnacionalitzadores.

- Perquè un govern de signe nacionalista contribuirà més a la difusió del fet nacional català i a explicar-lo sense complexes a les noves generacions de catalans

- Perquè en un món globalitzat la diversitat d'idees i expressions nacionals i col·lectives ens porta cap aquella visió de "un altre món és possible"

- Perquè el nostre país ha reculat nacionalment en els darrers tres anys

- Perquè el país es construeix governant. Les idees, les definicions d'objectius i de prioritats hi han de ser, però amb la voluntat de dur-les endavant i no aturar-nos en un món tan canviant. No ens podem quedar a les trinxeres.

- Perquè ens hi juguem molt per als propers anys i no podem badar. Ens hi juguem fer política com a regió, cas per exemple de Galícia o el País Valencià, on manen els partits espanyols i ja sabem el pa que s’hi dóna – o governar el nostre propi país. No val a badar.

- Perquè un govern nacionalista pot oferir més garanties per tal que la peculiaritat que com a país tenen els nostres problemes socials, econòmics i ambientals sigui abordada des d’una visió molt més propera i ens estalviem així els riscos d’inefectivitat associats a les visions més allunyades.

2003-2006 millora nacional?

Certament una de les primeres coses amb les que un s'ha d'enfrontar quan li toca decidir quin serà el sentit del seu vot en les properes eleccions és valorar que ha fet el govern de torn, en aquest cas el tripartit. Parteixo de la premisa que no puc saber amb exactitud quina ha estat la seva obra de govern com a paràmetre principal i que, de fet hauria de ser el paràmetre a partir del quals els ciutadans hauríem de valorar l'actuació d'un govern en qüestió recordant allò que ens havien promès quan es van presentar a les eleccions, però aquest exercici, mani qui mani, difícilment el fem. Per tant haig de suposar que moltes de les inèrcies que es venien fent s'hauran continuat fent i d'altres s'hauran fet diferents senes marcar gaires distincions. Jo em centraré una miqueta en l'element que per mi ha estat essencialment diferent en relació al govern anterior,el fet nacional, per la senzilla raó que per aquells que ens declarem nacionalistes i que per sobre dels discursos d'esquerres i dretes creiem que la qüestió nacional a l'hora de dissenyar les actuacions d'un govern sobre els àmbits socials, econòmics i ambientals és el fet clau. No és el mateix actuar creient que ets un país que no pas creient que ets una regió. Fins i tot si ho comparem des del punt de vista de l'eficiència està clar que per respondre a les nostres necessitats específiques i peculiars, fruits d'una història i evolució com a societat, és molt més eficient demandar el màxim de capacitat de decisió i d'autoorganització (com a país per exemple) que no pas contentar-se en ser una regio i que tot es decideixi des de visions allunyades que molt sovint no resolen de o ataquen de forma efectiva els problemes.

De fet, quan se'ns va informar als ciutadans de la formació d'aquest govern, una part dels electors van creure que hi hauria una nova renaixença nacional amb la incorporació d'una altra formació nacionalista al govern quan de fet, els partits que signaren el pacte del tinell partien de la premissa que tindrien un partit en contra a Madrid (PP) les maleses del qual permetrien amagar totes les desavinences i renúncies nacionals que sense cap mena de dubte es produirien.
Però és clar la truita es va capgirar i va sortir el Sr. Zapatero i a partir d'aquí el discurs encara va agafar més força: que tot allò que no s'havia aconseguit en 23 anys s'aconseguiria ara amb un president amic. Com si no n'haguéssim après!! Ja savíem que passaria, mani quin mani a Madrid en determinades coses, PP i PSOE tenen un mateix discurs, només que amb formes d'executar-lo diferents. Tot dos són partits que quan convé actuen perfectament de nacionalistes espanyols, amb un discurs que de vegades fins i tot és excloent. La història recent ens havia ensenyat que manés qui manés els catalans ho teníem fotut i calia aprofitar en cada moment les millors opcions.

Bé, tornant a la qüestió valorativa del tripartit, l'agafis per on l'agafis difícilment pots trobar arguments per voler que es reediti aquesta fórmula: des del punt de vista formal tant el president com el govern com a òrgan col.legiat han fet força el ridícul amb episodis que feien més pena que glòria fent que els catalans no ens poguéssim sentir gaire orgullosos del nostre govern davant dels paperets que feien, un govern que governava però que alhora era oposició, increible.

També des del punt de vista nacional ha estat un govern permanentment supeditat a les ordres que venien des de Madrid. Les suposades contrapartides que havien d'arribar des de Madrid, fins i tot com a conseqüència de votar favorablement els pressupostos generals de l'estat, ni de bon tros han arribat. Però de tot plegat la qüestió nacional és la que més ha grinyolat i en això encara n'ha estat més responsable el partit teòricament més nacionalista, perdó, catalanista, que formava part del govern, per les seves omissions. Crec que qualsevol nacionalista, qualsevol independentista català, el que no hagués esperat mai és que en comptes d'avançar nacionalment, el país hagi retrocedit.

Ens podíem haver quedat igual però hem reculat i això és imperdonable. Hem reculat per TV3, hem reculat per l'institut Ramon Llull, hem reculat cap a una concepció de la cultura com un fet cosmopolita però que oblida les qüestions pròpies que són les que precisament la poden fer cosmopolita, la retolació en català no ha avançat, l'esperat doblatge al català tampoc... tot plegat conjuntament amb una pressió mediàtica i de contingut espanyolitzant que ni de bon tros s'havia vist en els 23 anys anteriors. Recular nacionalment de coses que ja havien començat a avançar és doblement preocupant perquè encara serà més complicat redreçar-ho.

El bloc que avui inicïo pretèn ser un espai de reflexió davant d'un tema apassionant per a mi com són les properes eleccions al Parlament de Catalunya, vagi per endavant que no sóc militant de cap partit polític ni en tinc pas ganes de ser-ho, però si que tinc la necessitat d'expressar tot un seguit de neguits que no em puc quedar només per a mi i el meu entorn més immediat. Quins són aquests neguits? Doncs tot aquells relatius a les properes eleccions amb les seves contradiccions, grandeses i febleses però sempre des de la visió d'algú que vol la plena sobirania per al seu país: Catalunya. Entenc que les properes eleccions poden marcar en bona mesura el mapa polític dels propers anys, no únicament per la legislatura vinent, amb la repercusió corresponent sobre el desenvolupament del nostre país en tots el seus aspectes. Procuraré que siguin uns escrits que, sense faltar el respecte a ningú, intentin generar debat i crear dubtes en les posicions apriorístiques plantejades. De la mateixa manera, vull agrair d'entrada totes aquelles persones que sense cap mena de dubte voldran rebatre els meus arguments, crec que en això recau la gràcia de la comunicació i el diàleg.