Com seguir la campanya?

Certament aquests són dies de bombardeig d'informació per part de tots els partits polítics i una de les qüestions bàsiques és com sobreviure-hi sense agafar una triquinosis galopant.

Una opció pot ser directament anar a les fonts: veure i escoltar els anuncis fets pels propis partits així com les seves respectives webs. Però aquesta opció comporta per una banda la repetició de consignes, que acaben resultant avorrides, i de l'altra la constatació que la lectura de tots els programes electorals - un fet convenient com a ciutadans - es fa impossible per raons de temps i de caos mental. En aquest cas ens hem de refiar dels periodistes que ja cobren per llegir els programes i que periòdicament ens aniran comparant i informant sobre què diuen tots els partits.

Una altra opció és la televisió però ja se sap que els blocs electorals s’acaben convertint també en una enumeració de consignes diguin el que diguin els professionals de televisió, perquè les televisions també estan polititzades al llarg de l'any i no només en campanya electoral. Els criteris de professionalitat i objectivitat en relació a la política s'haurien de reclamar tot l'any. Continuant amb el tema, ens queden els mitjans de comunicació escrits, són la gran eina de teòrica informació/reflexió. Per la banda de la informació hi hauria els periodistes que fan el seguiment dels actes i declaracions dels diversos líders polítics alguns amb una narrativa estrictament descriptiva i d'altres intentant buscar la conya i l'anecdotari. Tot plegat està bé, ara que ja planyo al director d'un diari la dificultat que pot suposar la tria d'un periodista o un altre per seguir un partit polític concret i el repte mateix per al propi periodista. Tota persona pot haver de lluitar contra les seves filies i fòbies en relació a un partit en qüestió. Aquesta seria una bona tesis doctoral: la reflexió o no en els propis articles, de les fíl•lies o fòbies dels periodistes que segueixen les campanyes electorals en relació a un partit polític.

L’altra vessant de la premsa escrita és la relacionada amb la reflexió i podríem trobar dos tipus de personatges: els que normalment escriuen de política i els nouvinguts. Dins dels primers hi podrem trobar els que ja tenen un posicionament clarament demostrat, només cal consultar les hemeroteques, en favor d’unes determinades tendències polítiques i fàcilment identificables pel seu tarannà “destroyer” respecte les altres i els que intenten posar elements sobre la taula per incitar a la reflexió, caracteritzats per posar sobre la taula amb una intensitat semblant les febleses i fortaleses de les diverses forces polítiques. Aquests podrien ser uns articulistes interessants a seguir. En el segon tipus de personatge o escrivent, que no és el mateix que escriptor, hi trobem els nouvinguts, gent que per una raó o altra acaben escrivint en un diari de política durant la campanya política. Entre aquests hi ha gent coneguda, amb tarannàs curiosos que serviran per anar engruixint el cos del debat polític en tractar-se de gent, en alguns casos, que no ve del món polític. Són interessants de seguir perquè acostumen a ser una mica originals i ens poden oferir sorpreses divertides fins i tot descol•locant els polítics, de fet els directors de diari ja ho busquen així.

En relació als mitjans digitals tot plegat és una mica relatiu perquè de fet beuen dels mitjans clàssics escrits i acostumen a desenvolupar o eixamplar idees i concepcions encetades pels diaris, també hi ha el cas d'articulistes que ho són en tots dos mitjans i escriuen si fa no fa. Tot i això, la campanya a la xarxa agafa altres ritmes que la poden fer força atraient. El problema és que la immediatesa en l’acció reacció de la campanya política condiciona els continguts del debat polític a través de la xarxa com a conseqüència del fet que els partidaris dels diversos bàndols s’afanyen a guanyar espai en el debat, això no passa tant quan a la xarxa es parla d’altres temes que no necessàriament tenen tant ressó en els mitjans tradicionals.

I, de tot plegat què ens queda? Potser una de les millors coses que podem fer és seguir el debat previst entre tots o alguns dels candidats, no pas els sectorials. Seria un dels pocs moments en què realment som només nosaltres mateixos, davant del televisió, els que tenim al davant el candidat, despullat en un sentit figuratiu, sense la parafernàlia dels muntatges de campanya, perquè ens expliqui què vol fer, com ho vol fer i, en definitiva, jutjar nosaltres mateixos si aquella persona té el que s’ha de tenir per ser president del nostre país i si li podem dipositar la nostra confiança ja sigui de forma directa, votant-lo a ell directament , o indirecta dipositant el vot en una altra força política perquè el faci president.

Per cert m’he deixat de comentar els mítings, si un vol passar-s’ho bé pot passar per mítings diferents i fixar-se en els detalls de cada formació per fer comparacions, és un exercici curiós i pots arribar i marxar quan vols.