2003-2006 millora nacional?

Certament una de les primeres coses amb les que un s'ha d'enfrontar quan li toca decidir quin serà el sentit del seu vot en les properes eleccions és valorar que ha fet el govern de torn, en aquest cas el tripartit. Parteixo de la premisa que no puc saber amb exactitud quina ha estat la seva obra de govern com a paràmetre principal i que, de fet hauria de ser el paràmetre a partir del quals els ciutadans hauríem de valorar l'actuació d'un govern en qüestió recordant allò que ens havien promès quan es van presentar a les eleccions, però aquest exercici, mani qui mani, difícilment el fem. Per tant haig de suposar que moltes de les inèrcies que es venien fent s'hauran continuat fent i d'altres s'hauran fet diferents senes marcar gaires distincions. Jo em centraré una miqueta en l'element que per mi ha estat essencialment diferent en relació al govern anterior,el fet nacional, per la senzilla raó que per aquells que ens declarem nacionalistes i que per sobre dels discursos d'esquerres i dretes creiem que la qüestió nacional a l'hora de dissenyar les actuacions d'un govern sobre els àmbits socials, econòmics i ambientals és el fet clau. No és el mateix actuar creient que ets un país que no pas creient que ets una regió. Fins i tot si ho comparem des del punt de vista de l'eficiència està clar que per respondre a les nostres necessitats específiques i peculiars, fruits d'una història i evolució com a societat, és molt més eficient demandar el màxim de capacitat de decisió i d'autoorganització (com a país per exemple) que no pas contentar-se en ser una regio i que tot es decideixi des de visions allunyades que molt sovint no resolen de o ataquen de forma efectiva els problemes.

De fet, quan se'ns va informar als ciutadans de la formació d'aquest govern, una part dels electors van creure que hi hauria una nova renaixença nacional amb la incorporació d'una altra formació nacionalista al govern quan de fet, els partits que signaren el pacte del tinell partien de la premissa que tindrien un partit en contra a Madrid (PP) les maleses del qual permetrien amagar totes les desavinences i renúncies nacionals que sense cap mena de dubte es produirien.
Però és clar la truita es va capgirar i va sortir el Sr. Zapatero i a partir d'aquí el discurs encara va agafar més força: que tot allò que no s'havia aconseguit en 23 anys s'aconseguiria ara amb un president amic. Com si no n'haguéssim après!! Ja savíem que passaria, mani quin mani a Madrid en determinades coses, PP i PSOE tenen un mateix discurs, només que amb formes d'executar-lo diferents. Tot dos són partits que quan convé actuen perfectament de nacionalistes espanyols, amb un discurs que de vegades fins i tot és excloent. La història recent ens havia ensenyat que manés qui manés els catalans ho teníem fotut i calia aprofitar en cada moment les millors opcions.

Bé, tornant a la qüestió valorativa del tripartit, l'agafis per on l'agafis difícilment pots trobar arguments per voler que es reediti aquesta fórmula: des del punt de vista formal tant el president com el govern com a òrgan col.legiat han fet força el ridícul amb episodis que feien més pena que glòria fent que els catalans no ens poguéssim sentir gaire orgullosos del nostre govern davant dels paperets que feien, un govern que governava però que alhora era oposició, increible.

També des del punt de vista nacional ha estat un govern permanentment supeditat a les ordres que venien des de Madrid. Les suposades contrapartides que havien d'arribar des de Madrid, fins i tot com a conseqüència de votar favorablement els pressupostos generals de l'estat, ni de bon tros han arribat. Però de tot plegat la qüestió nacional és la que més ha grinyolat i en això encara n'ha estat més responsable el partit teòricament més nacionalista, perdó, catalanista, que formava part del govern, per les seves omissions. Crec que qualsevol nacionalista, qualsevol independentista català, el que no hagués esperat mai és que en comptes d'avançar nacionalment, el país hagi retrocedit.

Ens podíem haver quedat igual però hem reculat i això és imperdonable. Hem reculat per TV3, hem reculat per l'institut Ramon Llull, hem reculat cap a una concepció de la cultura com un fet cosmopolita però que oblida les qüestions pròpies que són les que precisament la poden fer cosmopolita, la retolació en català no ha avançat, l'esperat doblatge al català tampoc... tot plegat conjuntament amb una pressió mediàtica i de contingut espanyolitzant que ni de bon tros s'havia vist en els 23 anys anteriors. Recular nacionalment de coses que ja havien començat a avançar és doblement preocupant perquè encara serà més complicat redreçar-ho.